Quan pensem en la prevenció d’incendis, ens ve al cap personal tècnic, models d’ordinador, plànols o franges de seguretat. Però, què passa quan entenem el territori com una trama viva, feta de persones, memòria i vincles amb el paisatge? Parlem amb Conxita Cofan, antropòloga i tècnica de la Fundació Pioneers of Our Time, que ens convida a veure el foc no només com una amenaça, sinó com un element que ens explica com a societat. Des de l’elaboració del Pla de Prevenció d’Incendis Forestals (PPIF) de la vall de la Muga, aposten per una fórmula innovadora: escoltar per prevenir, i fer del coneixement local una eina de resiliència comunitària.
Què fa una antropòloga preguntant a la gent de la vall la seva vida per prevenir incendis?
[Riu] Potser sona estrany, però té tot el sentit. Entendre com la gent viu el territori, quina relació té amb el bosc, amb el foc, amb l’activitat econòmica… Tot això és clau per fer un pla que realment funcioni. No pots dissenyar mesures efectives si no entens la realitat social i cultural.
Què és el Pla de Prevenció d’Incendis Forestals de la vall de la Muga i què el fa especial?
És un instrument per millorar la prevenció d’incendis forestals en aquest territori de l’Alt Empordà, però amb un enfocament diferent. No es tracta només d’un document tècnic fet des de fora, sinó que incorpora el coneixement i la visió de la gent que viu al territori. Això el fa especial, perquè al final, qui millor que les persones que hi viuen per dir què funciona i què no?
Per què és important que sigui participatiu?
Perquè integres molt coneixement d’una manera molt fàcil. Si, per exemple, planeges un camí i la gent del territori sap que aquell camí no funciona, perquè potser és privat o està tancat, és molt més fàcil que t’ho diguin directament, que posar-te a comprovar camí per camí. A més, en un repte complex com els incendis, necessitem moltes visions diferents. Un sol actor no arriba a cap solució. Si la gent sent que forma part del procés, hi confia més i s’hi implica. Això és bàsic perquè moltes mesures preventives, com mantenir els boscos gestionats o recuperar activitats tradicionals, depenen directament de les persones que hi viuen. Si no comptem amb elles, les mesures es queden en paper mullat.
Com heu implicat al territori?
Hem fet entrevistes en profunditat, grups de discussió, tallers participatius… Primer, escoltar molt. Parlar amb pagesos, ramaderes, veïns, gent gran… I després, crear espais on poguessin aportar, compartir visions, discutir. També hem organitzat jornades més tècniques, però sempre amb diversos actors i administracions. A més, el coneixement expert també és fonamental. Les expertes i experts tenen coneixement tècnic; el territori, coneixement pràctic i vivencial. La combinació enriqueix molt el pla.
En aquest procés, heu trobat visions diferents o conflictes?
Sí, i és molt interessant que hi siguin. Per exemple, un dels primers debats que vam tenir va ser sobre quin foc ens podem permetre al territori. Si només pensem que s’han d’apagar tots els focs, no avancem. La mateixa administració, les bomberes i bombers, saben que no es poden extingir tots els focs, que vivim en un territori que sempre s’ha cremat, que és cíclic. El foc és part de l’ecosistema i de la nostra història i no només és un perill, que també. Si ho entens així, el pots utilitzar en el teu benefici. Per exemple, fent franges de prevenció amb petits focs controlats.
Què ha sigut el més fàcil d’aquest pla?
Despertar l’interès de la gent. Al final, estàs parlant de foc i això és l’Alt Empordà. Ens passem tots els estius amb alarmes i risc d’incendi. Tothom recorda el foc del 2012, que va cremar gairebé tretze mil hectàrees en 19 municipis, va causar quatre morts… És molt present a la memòria col·lectiva. Fins i tot va canviar la manera de gestionar des dels ajuntaments. La gent sap que s’ha de fer alguna cosa.
Com viu la gent del territori la relació amb el foc?
Hi ha por, respecte, amenaça… Però també amor pel paisatge. Si preguntes a la gent pel paisatge, et parlen de sequera, de com tot està molt sec, de com canvia visualment. I això, sumat al foc, genera encara més preocupació.
Quines dificultats us heu trobat en el procés?
La dificultat principal és la desconfiança inicial. Venim d’un context en què la gent ha vist molts projectes que venen de fora, duren dos dies i no deixen res. Per això, el primer pas ha estat demostrar que som aquí per escoltar i construir plegats.
Tens la sensació de treballar contrarellotge pel canvi climàtic?
Sí, absolutament. El canvi climàtic avança molt més ràpid del que som capaços de transformar socialment o en la gestió forestal. I això genera angoixa. A més, és complicat perquè amb el canvi climàtic, encara sabem menys què pot passar, però sí que sabem que serà més extrem. Hem de planificar amb dades, però també amb intuïció i incertesa. Tot i això, crec que és un incentiu per fer les coses diferents, i és el que intentem.
Quin creus que és el potencial més gran d’aquesta manera de treballar?
Que genera corresponsabilitat. Quan la gent participa, entén millor els riscos i les solucions, i se sent part del procés. Això dona més sostenibilitat a llarg termini a les mesures que s’acorden.
I els principals reptes?
El temps i la paciència. Aquests processos són lents, requereixen construir confiança i escoltar molt. I també superar la inèrcia d’“això sempre s’ha fet així”. Costa, però val la pena.
Quin potencial creus que tenen les biorregions com a enfocament?
Per a mi, és entendre que una regió no és un tros de mapa. Les línies administratives són limitacions artificials. Si comencem a pensar les regions per la seva ecologia, pel paisatge, pel clima, pel riu, per com hi viu la gent, té molt més sentit. Així, a l’hora de fer plans o accions, són regions que es comporten de manera semblant i és molt més fàcil que tingui sentit i sigui efectiu.
Creus que aquesta forma de participació es podria aplicar a altres àmbits?
Totalment. Al final, estem parlant de canvi climàtic. Un sol sector no arriba a cap solució perquè tot està interconnectat. Els incendis tenen a veure amb la gestió forestal, la gestió forestal amb la gestió de l’aigua… Tot forma part d’un gran ecosistema. I l’única manera d’arribar a solucions és posar tothom d’acord i implicar-los en la presa de decisions.