Paola Sangalli, presidenta de la Federació Europea de Bioenginyeria del Sòl (EFIB), era propietària d’un viver de plantes autòctones i biòloga de formació quan, fa més de trenta anys, va descobrir la bioenginyeria en un viatge als Alps italians, on va conèixer els pioners d’aquesta interdisciplina. Va quedar especialment impressionada per la capacitat de conservació del paisatge que ofereix. Des de llavors va decidir que això no podia quedar-se només a l’empresa on treballava en aquell moment, sinó que calia donar-ho a conèixer. Al cap d’uns anys, i després d’una bona acollida, va participar en la creació de la primera Associació Espanyola d’Enginyeria del Paisatge (AEIP).
Et defineixes com una apassionada de les plantes i has dedicat la teva vida a promoure’n l’ús en la construcció. Per què són tan importants?
La base són les plantes; sense elles no podríem viure. A vegades ens n’oblidem. Són fonamentals per moltes raons, però una de molt important és la conservació del sòl. Les plantes controlen de manera natural l’erosió, i per això les utilitzem en bioenginyeria.
Què és la bioenginyeria?
És una disciplina específica de l’enginyeria, però orientada per la biologia, o bé de la biologia orientada per l’enginyeria. En definitiva, és una interdisciplina en què les plantes autòctones s’utilitzen com a material de construcció viu per resoldre problemes d’erosió i conservació del sòl. Això contribueix a la regeneració d’ecosistemes degradats, tant per causes naturals com antròpiques, a la dinàmica dels processos ecològics i geomorfològics i a la recuperació de la biodiversitat.
Si les plantes per si soles ja fan aquestes funcions, quina és la part de l’enginyeria? S’utilitzen altres materials?
Sense plantes no hi ha bioenginyeria del paisatge. A vegades es confon amb l’ús de geotèxtils o altres materials. És cert que, en molts casos, no podem utilitzar només les plantes, sinó que hem d’utilitzar altres materials en la fase inicial que ens assegurin que les plantes podran colonitzar i exercir la seva funció. En aquests casos, sempre és preferible fer servir materials biodegradables com la fusta. Tampoc podem confondre això amb l’“enginyeria verda”, que simplement decora amb verd, sense que la planta tingui un paper més funcional.
Quan es comença a construir d’aquesta manera?
No són tècniques noves; tenen una història molt antiga. Hi ha un entramat, que ara anomenem “latina”, que ja feien servir els romans a la seva època, i molts d’aquests elements apareixen en còdexs antics. També a l’Àsia o al Brasil. A Europa, a finals del segle XIX, va començar a consolidar-se com una disciplina, quan va ser necessari regenerar vessants molt desforestats. La diferència és que abans s’utilitzaven les plantes de manera intuïtiva; avui dia en podem calcular i dimensionar l’efectivitat.
Aquests càlculs permeten saber quan tindrà efecte el creixement de les plantes?
Calculem i dimensionem les estructures perquè allò que fem sigui eficaç des del minut zero. Després, amb les plantes, sabem que l’estabilitat millorarà. Però no podem esperar vint anys si cal estabilitzar un talús. Hi ha vegades que som capaços de fer-ho només amb plantes, però d’altres no. Nosaltres no treballem sobre tot el sistema, sinó que intentem que els processos evolucionin per si mateixos.
Com s’escullen les plantes que s’utilitzen?
Han de complir una sèrie de característiques biològiques i tècniques. Biològiques, perquè estiguin capacitades per colonitzar terrenys degradats —solen ser espècies pioneres, que arriben primer després d’un incendi o un despreniment—. A més, poden desenvolupar arrels adventícies des de la tija, augmentant així l’ancoratge. També és important que tinguin característiques tècniques, com resistència a la tracció mecànica, a la caiguda de pedres, que siguin flexibles, que puguin formar una cobertura o que suportin inundacions si són a prop d’un riu.
A banda dels objectius d’evitar l’erosió i estabilitzar el terreny, la bioenginyeria també compleix funcions ecològiques?
Per descomptat. Fem moltes actuacions que no estan directament lligades a l’estabilització, sinó encaminades a la restauració ecològica. Busquem crear connectivitat i integrar les obres en el paisatge. A més, des de la federació promovem l’ús d’aquestes tècniques com a eina de restauració. Fem comunicació per a la ciutadania, investigació d’espècies, de models de càlcul, classes de formació, tallers, excursions, publicacions…
Aquest tipus de construcció és més sostenible que l’enginyeria tradicional?
Intentem que els materials i les plantes siguin de la zona. Són treballs molt manuals, per tant, la mà d’obra té més pes que el material, que sol ser barat. El preu final pot ser similar, però el que és important és que així es millora el balanç ecològic. A més, intentem utilitzar menys materials i més plantes. Sempre sota el principi de “fer tot el necessari, però el mínim possible”. A vegades, simplement no cal intervenir, i el lloc es recupera sol.
La bioenginyeria pot contribuir a dinamitzar l’economia de zones rurals i fer-ho de manera sostenible?
He vist casos molt exitosos als Alps. La gent es queda al territori, els joves hi troben feina, no només en el sector del turisme rural a l’hivern, sinó també en el manteniment dels camins forestals i de les pistes a la primavera… per això cal bioenginyeria. Hi ha un manual a Itàlia destinat específicament a la bioenginyeria en pistes forestals, control d’incendis, etc. L’enginyeria tradicional també requereix manteniment, però és un altre tipus de manteniment; en el nostre cas és ajudar que la planta creixi bé i això crea feina en el territori.
Què esteu fent en el marc del CustForest per contribuir al fet que la bioenginyeria sigui cada vegada més coneguda i utilitzada?
Hem arribat a un acord entre l’Associació Espanyola d’Enginyeria del Paisatge i la Fundació Projecte Boscos de Muntanya per crear un centre promotor de la bioenginyeria al Pirineu. Hem creat quatre cursos gràcies al CustForest com a experiència pilot. El primer, dedicat a la introducció de les tècniques; el segon, a l’estabilització de vessants; el tercer, a la restauració de ribes; i l’últim, a projecte i direcció d’obra. Ja havíem fet molts cursos al País Basc i a Catalunya, però ara vam decidir fer un pas més cap a alguna cosa més contínua. A més, des de Projecte Boscos de Muntanya han executat una obra per estabilitzar un talús de carretera. Es tracta d’un entramat viu de fusta doble, una actuació molt adaptada al lloc, que vam visitar juntament amb l’alumnat dels cursos.
Com vau viure els inicis de la bioenginyeria i com ha canviat això fins avui?
Al principi va ser molt difícil; ens trobàvem amb un mur. La gent de l’enginyeria no ens feia ni cas, i la del medi ambient ens mirava amb recel, perquè al darrere hi havia enginyeria, i això semblava contrari a una restauració ecològica “pura”. A més, fa 30 anys, parlar de grups interdisciplinaris era una raresa. Però això ha canviat. Els joves estan més conscienciats, més oberts; jo he vist una gran evolució aquests darrers anys.
Com és aquest debat, el xoc de visions entre l’enginyeria més tradicional i la bioenginyeria?
Jo acostumo a utilitzar una frase —que no és meva, però que m’agrada molt— que diu: “És més fàcil posar sucre al cafè que treure’n”. El problema de l’enginyeria és justament aquest: he vist projectes on s’aplica la mateixa tècnica a tot arreu, sense tenir en compte que cada lloc és únic. Aquest és un error. En medi ambient, res no és igual; estem acostumats a homogeneïtzar-ho tot, però això va en contra del que necessitem. Volem que el paisatge conservi la seva identitat, que es noti que estem treballant al costat de la natura. Per exemple —i això és real—, que apareguin ovelles pasturant on abans hi havia un abocador de runa vol dir que el territori continua viu. Jo, quan no soc capaç de reconèixer el lloc on fa anys vam fer una intervenció, no puc evitar emocionar-me.